Lluís Bosch Albert (Barcelona, 1964), treballa com a docent i alhora escriu, tot i que allò que se li endu més temps és la lectura. Ha publicat contes i relats juvenils (Els dimonis de Barcelona, 1990 i El rei del Guinardó, 1991), teatre (L’amor a la tarda, 1997) i novel·la (Les petges invisibles, 2007), que va rebre el Premi de Narrativa Ciutat de Lleida. Aire brut és la seva incursió en el gènere del negre i del fantàstic, en el qual segueix treballant.
El 2003, tot just abans d’inaugurar-se el Fòrum de les Cultures, el cos d’un jove apareix crucificat a una platja del Poble Nou, amb ferum de peix mort. Enmig de l’arribada imminent dels Mossos d’Esquadra i en plena disputa de competències policials, l’experimentat inspector de policia Arsenio Crespo es promet una vida nova al seu poble natal després de resoldre el cas.
Ara bé, no tot seran flors i violes; massa casualitats envolten els fets. I és que el cadàver trasbalsa l’investigador des del primer instant, perquè la víctima resulta dir-se Jesús Crespo. Quines coincidències, oi? Les primeres indagacions el duen a reviure episodis del seu propi passat, on bruixes visionàries, o qui sap si simples estafadores, l’obliguen a reviure històries velles i tèrboles com a policia.
Mentre l’inspector s’endinsa a la perifèria de la ciutat i recorre les dues ribes del Besòs per poder esclarir el cruel assassinat, tot sembla retornar sempre a una vella cançó: un joc de miralls juga amb ell i, com si es tanqués un cercle, el passat il·lumina el present però alhora el fa més obscur. Tant és així que els anys viscuts adquireixen una lectura estranya, amb interferències i premonicions que presenten cares esotèriques i misterioses i on aquests miralls sempre reflecteixen el que no és bonic ni exemplar, encara que resulti fascinador.
Després d’Aire brut (crims.cat nº 9), Lluís Bosch torna amb Besòs Mar, novel·la guardonada amb el 2on Premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana 2015.
Primera edició: setembre de 2015
Per a Josep Forment, sempre al nostre costat
© Lluís Bosch, 2015
© de la present edició: Editorial Alrevés, 2015
© Fotografia de portada: Gonzalo Iza
Director de la col·lecció: Àlex Martín Escribà
Disseny de la col·lecció: Mauro Bianco
crims.cat
Editorial Alrevés S.L.
Passeig de Manuel Girona, 52 5è 5a • 08034 Barcelona
crims@crims.cat • info@alreveseditorial.com
ISBN digital: 978-84-16328-19-2
Codi IBIC: FF
Producció de l'ebook: booqlab.com
Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització per escrit dels titulars del «Copyright», la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant el lloguer o el préstec públics. La infracció dels drets mencionats pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (Art. 270 i següents del Codi Penal). Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra. Pot contactar amb CEDRO a través del web www.conlicencia.com o per telèfon al 91 702 19 70 / 93 272 04 47.
Besòs Mar va resultar guanyadora del II PREMI MEMORIAL AGUSTÍ VEHI 2015, convocat per l’Editorial Alrevés, l’Ajuntament de Tiana i l’Associació En Negre.
El veredicte es va anunciar al gener del 2015 durant el festival Tiana Negra per un jurat conformat per Àlex Martín Escribà, Anna Maria Villalonga, Lluís Llort i Sebastià Bennasar.
Se’n diu crims.cat i és una nova col·lecció de novel·la criminal en llengua catalana, amb voluntat d’englobar tot tipus d’etiquetes i subgèneres: negre, policíac, espionatge, detectivesc, enigma...
L’empenta, a càrrec de l’editorial Alrevés, ens sembla de prou importància com per prendre’ns seriosament la iniciativa: de moment, sis títols l’any, on es combinaran autors de casa amb noms estrangers europeus de ressò i prestigi que avui són desconeguts en totes les llengües de l’Estat.
Així doncs, volem omplir un gran buit dins del mercat editorial en llengua catalana. Ara que ja és extensament reconegut l’èxit d’aquestes històries dins i fora de les nostres fronteres, calia unir esforços en la nostra llengua per intentar evitar la dispersió editorial que viuen tots els autors que cultiven allò que Raymond Chandler va anomenar «el simple art de matar». Simple o no, hem cregut que era el moment idoni per acontentar totes aquelles veus que reclamen des de fa un grapat d’anys la presència d’una col·lecció nostrada com ho va ser en el seu moment La Cua de Palla.
Per la nostra banda ens proposem —i esperem que no només es quedi en un propòsit— fer la millor de les seleccions i poder oferir-vos un bon catàleg d’autors reunits en una col·lecció que respondrà —això sí— a tots els criteris indispensables que caldria sempre tenir presents: un disseny identificatiu, unes cobertes suggerents, una numeració i, és clar, una tria coherent de títols.
Amb aquestes aspiracions, us convidem a passar pàgina i a començar a llegir. Hi trobareu un tipus de lectura, no ho oblideu, que ha delectat esperits de tota mena i de totes les contrades, i que novament ara podem tornar a fer en la nostra llengua.
A partir d’ara, ja ho sabeu: si voleu llegir novel·la negra en català, llegiu crims.cat!
Dirigida per Àlex Martín Escribà
Un àngel s’insinua cada cop que apareix algú que diu estar enamorat de la mort.
ALFONSO CALDERÓN
Londres, 1845. El ocultista francés Eliphas Lévi ha viajado a la ciudad inglesa guiado por un presentimiento que no puede quitarse de la cabeza. Desde hace meses, todas las señales indican que debe abandonar París y sumergirse en la tenebrosa Londres, deambular por sus callejones húmedos y oscuros, escuchar los susurros que abren las puertas de los infiernos. Nada más llegar, alquila un pequeño estudio en una buhardilla con las paredes llenas de manchas de moho, barata pero tan tenebrosa como sus presentimientos. No sabe por qué ha venido a Londres, pero sabe que debe estar atento, que los acontecimientos están a punto de precipitarse, que las sombras están a punto de desvelar sus secretos.
A los pocos días de su llegada, Lévi entra en contacto con los círculos rosacruces, cuyos miembros también han percibido la leve agitación de la materia que precede al caos más hermoso y salvaje. Conscientes de que Lévi tiene un importante papel que jugar, lo han buscado por toda la ciudad, callejón tras callejón, susurro tras susurro. El francés es solo un estudioso, alguien que conoce las fuerzas ocultas que duermen en la ciudad por los textos revelados, pero nunca ha entrado en contacto directo con esas fuerzas. Hasta entonces. Alentado por los rosacruces, Lévi inicia una serie de invocaciones que cambiarán su vida para siempre. Aunque se negará a hablar de sus visiones, se sabe que en una de ellas contactó con Apolonio de Tiana, un matemático y místico griego fallecido siglos antes. La misión de la presencia es indicarle dónde se encuentra el Nyctamerion, un texto revelado que hasta entonces había permanecido escondido a la vista de los hombres. Tomando ese texto como referencia, Lévi elaborará uno de los libros ocultistas más importantes de todos los tiempos, Dogma y ritual de la alta magia.
A partir de entonces las visiones de Lévi serán frecuentes. Aquejado de una enfermedad coronaria, el ocultista sufría desmayos que lo llevaban a experimentar estados de trance. En esos estados será capaz de conocer las señales que anuncian los abismos, los murmullos que presagian la llegada de acontecimientos oscuros. Una de esas visiones será de París. En ella, Lévi verá la ciudad en medio de una fuerte tempestad que dejaba las calles llenas de cadáveres. Consciente de que París se sume en las sombras, decide volver definitivamente a su ciudad natal. Han pasado muchos años desde que la abandonó, y en todo ese tiempo solo ha hecho alguna visita temporal, apenas unas semanas. Cuando regresa, encuentra una ciudad llena de susurros, tomada por energías oscuras que conspiran en las sombras. Comienza a ganarse la vida dando clases particulares de cábala, pero en realidad espera. Espera a que lleguen los acontecimientos de sus visiones, a que se desate la tormenta que ha visto en sus estados de trance.
No pasará mucho tiempo. Solo unos meses después de su llegada, un levantamiento popular declarará la Comuna de París. Agotada su única fuente de ingresos, Lévi vagará por la ciudad hambriento y desesperado, buscando señales del abismo. Sabe que queda poco tiempo, que las sombras están a punto de abatirse sobre la ciudad como una plaga de langostas. Encerrado en su pequeña buhardilla, verá llegar a las sombras, oirá los disparos, verá caer los cuerpos sobre la acera. Esas visiones, más terribles aún que las de sus estados de trance, lo perseguirán toda la vida, produciéndole fuertes dolores de cabeza. Morirá solo cuatro años después, sin que esos dolores lo hayan abandonado nunca.
LAYLA MARTÍNEZ,
De cuando Eliphas Lévi predijo la llegada de las sombras
Tot això que explico no hauria d’haver passat i, per tant, el que es relata a continuació és una crònica que mai no s’hauria d’haver escrit (igual que aquesta perífrasi verbal, tan desafortunada per encetar una novel·la que pretén ser del gènere negre o policíac, i de to més aviat sobri).
Que el telèfon desvetllés l’inspector Crespo a quarts de sis d’una matinada de primavera es degué, sens dubte, a un error de causes simples (perquè aquella nit no tenia guàrdia). La novel·la arrenca a partir d’una anècdota banal que tan sols parla del lapsus d’un telefonista o d’una pífia burocràtica, o potser fins i tot d’un petit desgavell tan mínim com un problema informàtic que va alterar el full d’Excel on s’anotaven els torns dels oficials a la comissaria de la Verneda de Barcelona, per allà l’any 2003. En aquell temps, l’error informàtic era una excusa freqüent.
Sigui com sigui, la trucada equivocada no tan sols va arrencar del seu son un policia que ja havia complert els seixanta anys, sinó que li va desvetllar records antics i el va dur pels camins de la boira, allà on la memòria jeu sota la llosa dels anys. I el va obligar a recordar els noms de persones que deuen ser sota les lloses dels cementiris, de persones que han canviat de nom i de morts que no podria dir si són morts del tot, perquè tal vegada no reposen sota cap llosa de veres però sí sota la llosa metafòrica del blau del cel.
Des del cadàver a la platja que s’espera al capítol 1 fins a la nit de divuit capítols més tard, l’inspector també va haver de transitar per una traïció, una borratxera antològica, un dinar a la taverna El Porrón del Poblenou i un altre al Set Portes de la Barceloneta.
I entre d’altres fets i algun altre àpat, va conèixer homes estranys i dones atractives —tot i que alguna li va resultar molt desagradable, tal com es veurà—, va retornar a escenaris antics i en va trobar de nous, i es va demanar moltes vegades si quan va sonar el telèfon (al capítol 0, que segueix aquest agosarat capítol -1) no fos que la trucada el despertés d’un somni de molts anys de durada, o bé si allò que li passava era que dormia, i que mentre dormia somiava un malson del qual no era capaç de desvetllar-se. I que la trucada era, també, una trucada somiada. L’inspector Crespo mai no va trobar una resposta que fos bona del tot.
Aquí tan sols compartirem el relat que va des d’una trucada errònia que sona de matinada, tal com ja s’ha anticipat, fins a una nit —unes imprecises setmanes més tard—, al pàrquing de l’Hospital del Mar, en què el senyor Arsenio Crespo, inspector del cos de la Policia Nacional, va seure per primera i última vegada al seient del darrere d’un cotxe policial. Tot i que el narrador no és de tarannà el·líptic, en aquesta narració hi ha buits i llacunes que caldria resoldre. (Això si és que el lector fos de la mena de lectors als quals els preocupen els buits i les llacunes en l’anomenat gènere negre o policíac, una qüestió estilística que en aquesta novel·la tampoc no queda del tot aclarida.)
—Inspector? —demana una veu a l’altre cap del telèfon. I fa una pausa que permet sentir l’aire d’una respiració burocràtica, de telefonista exhaust i mal pagat que passa les matinades en blanc amb uns auriculars i un micròfon enganxats a la testa—. Inspector —hi torna—, l’esperen a la platja de Llevant, al capdavall del carrer de la Selva de Mar, a prop d’un xiringuito que es diu Bambú Beach. Bambú Beach o alguna cosa així, una cosa semblant. Acaben de trobar un cos a la platja, hi ha un cadàver... vull dir un home possiblement mort. Un cos clavat amb claus en una fusta. Clavat en una creu, segons diu la nota. La patrulla ens ha passat l’avís i a la comissaria de la Verneda em confirmen que truqui a l’inspector Crespo. Em sent?
L’inspector Arsenio Crespo ho ha sentit perfectament. Ha escoltat totes i cadascuna de les paraules, però li costa processar-ne el significat mentre prova de retornar des d’un somni d’aigua tèrbola que encara el té engrapat. Somiava unes escales amb barana de ferro colat que baixen per un celobert inundat de llum blavosa, uns graons de marbre gris, olor d’hospital. Quan la comunicació es talla, l’inspector deixa caure l’aparell i sent com rebota damunt la tauleta. Llavors obre els ulls i contempla la foscor que omple la cambra. Allarga la mà i palpa l’altra banda del llit, el costat buit.
Tot allò no hauria d’haver passat mai. El telèfon no hauria d’haver sonat a quarts de sis del matí perquè aquella nit no tenia guàrdia i diria que no se l’havia canviada amb ningú. Diria que havia apagat l’andròmina mòbil, però no sabria dir quan, perquè al vespre s’havia envalentit amb el conyac.
Tal vegada només havia pensat que apagaria l’aparell en algun instant, mentre bevia. Però potser no ho havia fet, perquè l’alcohol convoca un esperit que atreu els desastres i això ja ho hauria de saber després de tants anys d’alcohol i de desastres. Potser només s’havia imaginat que apagava el telèfon. O vés a saber si l’aparell no s’havia encès tot sol, perquè aquesta mena de coses de bruixes passen de vegades.
Tot allò no hauria d’haver passat i per tant no li hauria d’haver tocat a en Crespo anar-se’n a aquella platja del Poblenou, de matinada, a visitar un cadàver que ha trobat la patrulla del torn de nit quan estava a punt de plegar, i ja és mala sort que et passi això.
Però un cop t’ho han comunicat ja no hi pots fer res. T’has de fer fotre, no et queda cap altre remei que calçar-te els calçons i posar-te les sabates tan de pressa com puguis.
Clavat en una creu, ha dit el telèfon. A qui collons se li acut clavar un home en una creu a la Barcelona turística de 2003?
Anys enrere, l’inspector havia trobat un altre cos a prop del mar, en una fàbrica vella del Poblenou, no gaire lluny del carrer de la Selva de Mar. Això va passar quan en Crespo encara no era inspector. Ho recorda mentre posa els peus damunt l’estora i sent l’eco d’una fiblada al turmell, que també és l’eco d’una antiga batalla. Llavors, el cadàver fou el cosset d’una nena d’onze anys que es deia Margarita, si no ho recorda malament.
Deu ser per causa d’aquest record que l’inspector imagina un cos que jeu vora la mar, l’aire humit i la salabror que penetren els narius, i aquella olor del mar que es mescla amb la flaire apegalosa del cadàver. I també recorda un altre lloc on va ser molts més anys abans, un bosc vora el mar Cantàbric. Allà també hi hagué un mort, un mort antic que retorna quan no te l’esperes.
I l’inspector també pensa en la dona que no és en aquest llit perquè dorm en un hospital que es diu precisament Hospital del Mar, en una cambra blanca i polida des d’on no se sent la remor de les ones perquè els vidres són molt dobles. La dona que jeu adormida davant del mar —quan es desvetlla— li explica que veu vaixells llunyans que entren al port de Barcelona i li explica com són: immensos, paorosament foscos, coberts de fumera, com illes tenebroses que es mouen damunt la silueta de l’horitzó.
Quan l’inspector mira pel finestral de la cambra de l’hospital tan sols veu les tres xemeneies eixorques que custodien la desembocadura del Besòs en aquest mar brut i fatigat, i pensa que això dels vaixells deuen ser fantasies, els somnis químics de la dona excessivament drogada perquè pugui suportar el dolor del càncer.
*
L’inspector Crespo es mou amb lentitud aquesta matinada, com si fos un estrany dins del seu cos encara entumit per la son o com si aquest no fos ben bé el seu cos, com si li haguessin canviat durant la nit i ara s’hi anés adaptant a poc a poc i amb dificultats, aprenent a fer anar uns braços i unes cames que li eren nous. Aprenent a girar els ulls per mirar les coses, a concebre que du els peus ficats dins d’unes sabates desconegudes i massa menudes que li oprimeixen els dits. No vol anar a una platja perquè a l’inspector no li agraden les platges. No li han agradat mai. L’inspector Crespo és un home de terra endins i de secà, i només li agrada l’aigua quan és menuda i dolça, quan salta pels torrents i canta soleares per les pedres.
De les platges només en té mals records. Del mar en pensa que és massa aigua fosca i freda, i des que li han explicat que les ones trenquen a la sorra en seqüències de set onades, encara li sembla tot molt més estrany. Sota la capa iridescent i metàl·lica de l’aigua hi viuen els monstres de la profunditat, que tot sovint ascendeixen arran de la superfície.
Li agradaria fugir terra endins fins a les estepes que el van veure néixer. S’ha vestit amb lentitud, i li sembla que durant la nit s’ha engreixat perquè els pantalons li van estrets de cintura i la camisa a penes li pot cobrir l’abdomen. Tot va malament des que la dona és a l’hospital, i per això de vegades pensa que més li valdria que fos ell el malalt ingressat entre parets blanques. Més li valdria ser ell qui dormís al llit blanc i sense despertadors de l’Hospital del Mar.
Merda de mar i de mals, merda de malalties que assoten la terra com les onades. Renega altre cop d’aquestes sabates que li van petites. Els peus no poden créixer per més que t’engreixis, pensa, això no té sentit. El lavabo està brut, i a més a més de brut, desendreçat. El tub del dentifrici ha perdut el tap, el mirall està esquitxat de clapes de calç superposades, a la pica hi ha pèls de barba adherits a les crostes blanques de la crema d’afaitar. Hi ha una ampolla de lleixiu buida que rodola per terra cada cop que hi entra, però quan en surt ja no hi pensa i no es recorda de llençar-la al cubell del plàstic. La galleda de fregar conté estanys d’aigüeta verdosa on hi creixen illes bacterianes.
Tot va malament des que ella no hi és, perquè viu en un hospital a la planta dels qui viuen amb un tumor, i encara sort que sap fer-se ous ferrats i truites, i que sap comprar menjars congelats per preparar al microones, i que sap trobar l’estanteria dels embotits del BonÀrea.
No és just que soni el telèfon a quarts de sis i que li toqui vestir-se per anar a veure un mort que s’han trobat a la sorra de la platja. Hi ha coses que no haurien de ser perquè sonen com una maledicció. La platja del mar és un paisatge estrany i hostil per als qui han nascut terra endins.
De l’aixeta en brolla una aigua lenta amb perfum de lleixiu. S’hi amorra i s’empassa un Gelocatil dels que guarda a la calaixera al costat de les compreses per contenir les fugues d’orina que ella va comprar. Surt del lavabo amb passes vacil·lants com si la borratxera no se’n volgués anar mai, però quan ha fet quatre passes s’hi repensa, recula i també es pren un ibuprofèn, per precaució. Es mira el menjador. D’ençà que la dona és a l’hospital, la casa ha pres un rostre nou. És una altra casa. No sabria dir on és el canvi perquè no es tracta tan sols del desordre i la brutícia que s’acumulen, també és una altra cosa que no sap quin nom té. Podria treure les ampolles buides del damunt de la taula i llençar els culs d’espelmes cremades, desar les camises i els calçotets als calaixos, rentar els gots, buidar els cendrers plens de burilles de Ducados, escombrar el sòl. Podria passar-se hores endreçant, però seria en va: alguna cosa desconeguda ha canviat i ha trasmudat les parets, l’aire que omple les estances.
L’olor del pis ha canviat. Hauria de pensar a comprar aquelles càpsules d’ambientador perfumat d’espígol que venen al Carrefour de Sant Adrià i que tant li agraden a ella. Ho pensa i s’adona que ho hauria d’apuntar en algun paper, perquè sap que quan torni al vespre no es recordarà de comprar l’olor de l’espígol. Tot de sobte pensa que, quan eren joves, ell li deia Consuelo, i no recorda quan fou que va començar a dir-li senyora Crespo, com una broma, i després, la Crespo o senyora o, fins i tot, mamà Crespo, malgrat que no ha estat mare de cap fill.
A la cuina, i gairebé a les fosques, desfà el polsim d’un sobret de Nescafé en mig got de gasosa del penúltim got net que queda a la lleixa. Potser són manies, però no pot concebre el cafè soluble si no és amb bombolles. No recorda quan ho va descobrir. Devia ser en algun bar d’aquells on es troben els qui encara ronden una nit que se’ls esmuny amb els qui s’acaben de llevar per anar a la fàbrica.
Segur que va ser al País Basc on va descobrir el cafè amb gasosa, perquè aquell país és ple de fàbriques i de gent que no s’allita mai, i perquè fou a Irun on va passar tantes hores en aquesta mena de locals dels afores de la ciutat, a les carreteres humides i emboirades que no saps mai si fugen de la ciutat o si volen entrar-hi d’incògnit.
Dels garitos del País Basc en recorda sobretot La Sabina perquè sembla un resum de tots els locals que va visitar, un lloc que els conté a tots. És una construcció de totxos pintats de vermell amb el sostre d’uralita, coronada per un rètol fluorescent de blaus i rosa fúcsia que fan pampallugues, al costat d’un desguàs de cotxes. «Tots sabíem que el negoci dels cotxes era una cosa bruta —recorda—, no es trigo limpio —deien—, però era un bon lloc per perdre-s’hi a fer quatre cerveses en plegar, on no tots són abertzales i on els extremenys no som l’enemic.»
Recorda aquella olor d’humitat, la ferum de la cervesa vessada per terra, la flaire rància dels Ducados i aixelles amb suor seca. L’amo de La Sabina tenia la mania de fregar el taulell llardós amb un drapet mullat de ginebra i deia que era infal·lible, que ho havia après de son pare el pescador, «i, si t’hi fixes, la ginebra neteja millor que l’amoníac».
Mentre l’inspector Crespo recorda l’olor que fa l’aire saturat de sal marina a les carreteres que surten d’Irun i la sentor de La Sabina, ha arribat al portal de l’escala i surt al carrer.
El cel de Barcelona vol insinuar que s’apropa una matinada nova i ho adverteix amb una resplendor trista i ocre per llevant, la lluïssor d’una atmosfera emborratxada de fums que ompliran de càncers els seus habitants tan cofois.
Camina dues travessies del carrer de Provença sense molestar-se en mirar la silueta encara negra de la Sagrada Família que li queda a l’esquerra. Així com la nit s’alça, el dia cau. Entra al pàrquing i furga amb la claueta el pany del Seat Málaga. Cada nit de conyac ha quedat esgrafiada en la pintura blanca: al voltant del pany hi ha una estrella radiant que compta els cops que la punta d’acer ha errat el camí.
Quan sent el soroll del motor en marxa, l’inspector Crespo procura imaginar el millor camí per arribar al capdavall de Selva de Mar, aquella sorra fosca i bruta on hi ha un mort que no el deixa dormir. No recorda si és un carrer de pujada o de baixada, malgrat que ho hauria de saber perquè du una pila d’anys a la comissaria de la Verneda. Arrenca, ascendeix la rampa que el porta al carrer i quan hi arriba se sorprèn perquè veu una celístia tornassolada.
L’inspector Arsenio Crespo va obrir la portella del cotxe i va posar els peus a terra lentament. Havia aturat el vehicle amb una precisió envejable, just arran de la línia que separa l’asfalt de la sorra de la platja. Va observar com el fum del tabac negre contingut dins l’habitacle s’esvaïa en l’aire de la matinada com un fantasma que se’n torna als llimbs. Tot aquell núvol de fum de tabac li havia transitat els pulmons, però això costa molt d’imaginar. A prop, diluïdes en un aire brut, hi havia les tres xemeneies del Besòs i, als seus peus, la platja que la gent de fora del barri anomenen Txernòbil. Diuen que, d’ençà que han netejat el llit del riu i han posat la depuradora, s’està formant altra vegada un petit delta davant la desembocadura del riu.
L’inspector es va palpar el clatell i va desplaçar la mà pel crani fins a arribar al rostre, acariciant-se els cabells. Va pensar en els efectes de la quimioteràpia sobre els cabells. Una vegada més, va sentir-se satisfet de no percebre cap anomalia, cap rastre de les lesions que li havia deixat l’accident d’uns anys enrere. L’ossamenta del cap ja no mostrava bonys ni s’hi trobava el tacte suau i calb de les cicatrius. I a més a més, els somnis havien tornat a la normalitat, a la buidor de sempre.
La llum del sol se li insinuava contra l’esquena, d’un color taronja esblanqueït i somort, sense escalfor. Davant seu va distingir la silueta de Montjuïc, la muntanya fastigosa que odiava des de feia vint anys i que desitjava perdre de vista. El trist castell encimbellat, les vagonetes, les terrasses on jeu el cementiri. Tot li resultava penós i avorrit. La postal d’un lloc on no voldria haver estat. Fins i tot de matinada s’ensumava aquell color sense nom de l’aire de Barcelona, l’ocre de la contaminació i la humitat que et carda els ossos. Es va botonar la jaqueta i va alçar el coll: a les darreries d’abril encara fa fred a la ciutat dels dimonis.
Mentre s’emmirallava al retrovisor per endreçar els pèls del bigoti va descobrir de cua d’ull el cotxe blanc aturat un xic més endavant. Un model nou d’Audi, blanc i impecable. Aquesta marca s’estava posant de moda entre la mena de gent que volen dir-te alguna cosa emprenyadora. Va veure el tipus, elegant i rígid, repenjat a la capota de l’Audi, que somreia sense saber com fer-ho. No havia vist mai aquell subjecte, però la primera impressió va ser com una premonició nefasta. L’inspector Crespo sabia algunes coses de les aparences i dels vestuaris, i per això sabia que aquell tipus era perillosament elegant, perquè en l’elegància sempre hi ha una amenaça.
—Buenos días, señor —va estossegar una veu mig coneguda, des de tres metres enllà.
L’agent que el saludava el tenia vist de la comissaria, però no li’n sabia el nom. Un paio jove dels que fan la patrulla del torn de nit, dels que envien a Barcelona des de qualsevol ciutat de l’interior. Posem-hi Ciudad Real, per exemple. Aquesta és la lògica estranya del Ministeri però que sembla que funciona, perquè els individus descol·locats tan sols tenen la referència del lloc de treball i així no es distreuen. Devia ser un jove amb ambició, o vés a saber, potser tan sols un altre que en té prou amb sentir-se funcionari de l’Estat, tant li feia. Li va respondre amb un lleuger acotament de cap.
En Crespo no feia esforços per caure simpàtic perquè se sentia lliure d’aquesta servitud. Als seixanta-quatre anys, la jubilació és quelcom tangible i és un refugi amable que t’excusa de la simpatia, un refugi que tothom respecta. «Quatre mesos i adéu-siau, anar al sindicat perquè m’ajudin a tramitar la burocràcia de la pensió i a prendre pel cul, me’n vaig al poble. A jeure.»
Va caminar darrere el jove. Li seguia les passes inscrites a la sorra humida i massa tova, i que tenia la gosadia de ficar-se-li dins de les sabates. La pudor del mar era penetrant i amarga, d’aquella que se’t fica a la gola. Una ferum de peix mort, de misèria, d’esmorzar amb arengada i got de vi ranci. Com als anys vuitanta, quan va arribar a la ciutat de les promeses que no es compleixen mai.
Es va aturar un instant i va guaitar enrere: els bars, mandrosos, encara no havien obert. «D’ençà d’un temps només pensen en els turistes —va remugar—. Com més moderna es vol fer Barcelona més malament va tot.» Ni aquest Bambú Beach ni cap dels altres: tots els bars romanien tancats, com si s’hagués acabat el món i ningú no necessités un cafè de veritat servit en una tasseta de porcellana blanca. Tan sols hi havia un vell xacrós amorrat al bric de vi artificial, assegut en una cadireta llardosa i plegable, amb el carretó del supermercat al costat. Una baluerna amb rodes coberta de banderoles del Barça i del Rayo Vallecano entre els cartellets il·legibles, on només es distingia un «Fòrum No» de lletres roges i negres, i un rostre del Che Guevara gargotejat amb guix, desproporcionat i pueril, que acompanyava la fotografia d’en Maradona.
Va caminar per la sorra mentre es mirava el grup d’uniformats que hi havia al fons, drets i estàtics, al trencall de les ones, com gavines congelades. Semblaven fantasmes o uns estranys espantaocells plantats arran del mar. Entre ells hi havia la silueta del comissari Rodergas, inconfusible, perquè el sabria distingir de molt lluny, després de tants anys de conviure-hi, després d’haver-hi compartit milers de tardes i cerveses a La Sabina, tant de temps a les casernes basques, tants anys viscuts a l’infern, en aquelles fronteres on l’Estat es defensa com els cocodrils defensen el seu territori. Les fronteres on l’Estat hi envia els soldats més salvatges o els més inconscients, els qui no tenen res a perdre, els qui no eren res i allà són algú.
Però, després de tants anys de conviure-hi, la presència d’en Rodergas li resultava molesta. No sabria dir per què. I aquí no hi pintava res: estava segur que havia vingut per fer-lo emprenyar.
El va veure amb aquells pantalons texans que duia d’ençà que anava al gimnàs i seguia algun coi de dieta que li havia fet perdre panxa, com si això fos una heroï-citat de merda, com si la panxa encongida et permetés oblidar l’esperança de vida que s’escurça a cada any que fas, com si els prims no poguessin allotjar un càncer per falta d’espai, com si els escassos de panxa tinguessin alguna cosa a dir que tu no saps perquè ets un panxut.
La patrulla havia plantat uns pals amb unes teles blanques, unes veles per protegir-se dels tafaners. Però la marinada colpia el paravent amb cops severs i regulars, i mostrava amb una intermitència capriciosa el cos ajagut a terra, al centre de les mirades.
La tela respirava amb asma i feia una remor com d’animal enorme i agònic. Ja de lluny estant, l’inspector Crespo es va adonar que no es tractava d’un cadàver arrossegat per les ones. Algú s’havia pres la molèstia de dur el cos pels carrers i l’havia deixat a la sorra. Els ofegats tenen un aspecte molt pitjor, semblen esponges blanques i destenyides.
No va saludar ningú i es va plantar davant del mort. Va procurar que en Rodergas copsés el menyspreu que li produïa, i per això li va donar l’esquena.
El cos de l’home va aparèixer davant seu i li va ocupar tot l’ample de la mirada. Va veure un home jove, que devia tenir entre trenta i quaranta anys. Un cos nu, exceptuant una mena de calçotets ronyosos de color imprecís, un teixit que fou blanc i que s’havia tenyit de sèpia amb la sorra grisa i la sang aigualida.
El tòrax estava solcat de dalt a baix per unes ferides cosides a embastades grolleres, mal fetes, com si el cirurgià fos miop o anés molt borratxo. Unes puntades de sutura maldestra, fetes amb l’agulla gruixuda de cosir el cuir. Ni un veterinari no hauria estat capaç de cometre aquella atrocitat amb un gos sense amo atropellat al carrer. Hi havia una intenció venjativa en aquella sutura tan primitiva.
Una pàtina de color ocre dibuixava una geografia fluvial complicada damunt la pell, una trama grotesca que insinuava signes o números pel rostre, el coll, la panxa, les cuixes. Un dibuix que devia haver inscrit la humitat damunt la pell bruta de fang i de sang.
La sang era molt resseca i havia adquirit un to negre. L’inspector va deduir de seguida que el carnisser taxidermista havia actuat molt lluny de la platja.
Llavors va veure el penjoll metàl·lic entre les crostes de sang, una medalleta incrustada a la pell. Però no es va voler ajupir. No duia guants ni li venia de gust demanar-los. Perquè d’aquell mort no en volia saber res. No tan sols perquè només li interessaven els tràmits de la pensió imminent, sinó per un instint que l’empenyia a allunyar-se’n.
Però finalment va mirar-lo al rostre. Havia demorat el moment de mirar-se’l perquè el sisè sentit l’advertia d’una interferència premonitòria i estranya en l’ordre de les coses, d’un error que no podia explicar. Mentre mirava la cara del cadàver crucificat va sentir com se li assecava la gola i com la boca se li omplia d’un gust amargant, d’un gust de metall com quan et poses el canó d’una pipa entre els llavis.
«No pot ser —va pensar—. És impossible. La meva mala memòria m’està jugant una mala passada.» Va mirar-se els agents que esperaven instruccions dues passes enrere, aquells rostres buits com marionetes, com ninots estúpids que tan sols estan pendents de l’hora en què el rellotge els donarà permís per marxar cap a casa a dormir, a beure, a follar.
—El vagabundo —va mormolar llavors.
—¿Cómo dice, señor?
—Que alguien mueva el culo, joder, y que alguno se vaya a hablar con el borrachín, a ver qué nos cuenta.
Els agents van tardar uns segons en comprendre-ho, però dos d’ells van arrencar a bon pas cap al bevedor de brics, que no s’havia bellugat ni un centímetre, com si ja s’ho esperés. A l’inspector li va semblar que l’andròmina humana li somreia amb una rialleta de diable al·lucinat i va tornar a veure aquell Che Guevara malgirbat que és la icona de tantes derrotes.
El mort duia els cabells llargs i una barba de dies. Les mans eren fines, de dits llargs i esvelts. Aquell home no havia treballat mai en cap fàbrica, en cap obra. Potser havia tocat el piano, però no havia tastat mai el tacte d’una aixada. I no obstant això, havia mort clavat en una creu. Potser Jesucrist havia estat com ell: un nen mimat, una criatura malcriada que de sobte es topa amb les lleis de debò, amb la mala hòstia que governa els principis universals de l’imperi. Un noiet que, de tan afortunat, no va saber calcular les possibilitats de la maldat humana perquè creia que vivia entre bones persones i que tothom té un cor al dessota de les costelles, i que aquest cor tan sols impulsa bones accions.
El cadàver estava crucificat amb una simetria perfecta: era l’obra d’una ment ordenada i capaç de treballar a poc a poc, de fer la feina ben feta per damunt de tot. Els dos taulons encreuats havien quedat mig sepultats a la sorra per efecte del mar, però eren ben visibles. Estès amb els braços oberts i les cames unides pels peus. L’havien lligat a les fustes amb una corda de niló, verda i gruixuda, barata, com d’aparell de pesca. Però amb els nusos ben fets, lligats a consciència, sense pressa. «Una corda de plàstic verd als turmells és una humiliació deliberada —va pensar—. Aquesta corda no deu valdre ni tres euros el metre al mercadillo de Sant Adrià, el que fan els dimarts sota el pont de l’autopista del Maresme.»
Hi havia alguna cosa que feia pensar en una venjança de les que se serveixen amb calma, quan els ànims estan equilibrats. En Crespo es va inclinar una mica més damunt del cos: als canells i als turmells no hi havia claus, tot un detall. Crucificat però sense claus, una crucifixió pensada tan sols per als qui se’l trobin. Crucificat un cop mort, va pensar, i sabia que els informes del forense dirien precisament això sense cap dubte.
Va descobrir l’indici d’un tatuatge damunt del mugró esquerre, empastifat per la sorra quallada amb sang. Semblava un violí rodejat de flames o potser una guitarra envoltada de caràcters com flames.
El sol es va enfilar fins a tenyir de rosa fosforescent el rostre del cadàver en una explosió de llum. Com si la vida li retornés, la pell va prendre un to càlid i dolç, i semblava que el crucificat hagués de ressuscitar ara mateix com qui es desperta d’una migdiada d’estiu, d’aquelles migdiades estranyes i carregoses. Però van passar els segons i els minuts, i el cos va romandre immòbil. No hi havia cap esperança.
La lluïssor es va fondre i va mostrar una pal·lidesa transparent que permetia resseguir el dibuix de les venetes verdoses, i va aparèixer aquella pàtina cerúlia, ignominiosa i pornogràfica de la qual només gaudeixen els morts.
La sorra de la platja brillava amb reflexos daurats. Un segon més tard, el rostre va caure dins d’una ombra sobtada. L’inspector va fer un gest emprenyat amb la mà dreta com si la volgués espantar, però l’ombra no es va moure. Llavors, tot i que ja sabia a qui pertanyia la silueta grisa i blavosa, es va incorporar per mirar-se els ulls blaus del comissari Rodergas.
—Quan acabis amb la feina hem de parlar.
—¿El Baskardo tenía algún hermano? —li va demanar ell, encara agenollat damunt del cos crucificat.
En Rodergas va congelar una ganyota de sorpresa i de menyspreu als llavis. Les mans es van bellugar neguitoses com dues aranyes pàl·lides, era evident que no li havia agradat sentir aquell nom.
—Però... què dius? I això... a què ve això, ara?